La doble moral del cantant d'U2

Val la pena no deixar passar aquesta informació extra de llarg.

El "vendedor" de mensajes tiene un lado que no gusta mucho a los progres y del que no habla tanto. Escribe Andy Robinson en La Vanguardia, "si U2 toca su canción Elevation hoy en el Camp Nou habrá quienes quizás levanten un mechero pensando en su mensaje espiritual: "Elevas mi alma". Pero los auténticos fans de Bono deberían cerrar los ojos y pensar en el fondo de inversiones Elevation Partners, fundado hace tres años con casi 2.000 millones de dólares de capital y del que Bono es el principal socio financiero".


Notícia completa:
"Bono, el halcón progre, que se forra con el capitalismo de Wall Street"

Nakamura, el 13

Aquest migdia, al programa Tvist, he avançat que el jugador japonés de l'Espanyol, Sunshuke Nakamura, seria presentat finalment dissabte, dia 11 de juliol. Doncs no serà així. Feta la correcció pertinent, amb tota probabilitat, la presentació pels mitjans de comunicació serà dilluns 13 de juliol. I es farà al nou estadi de Cornellà-El Prat.

L'expectació mediàtica que el jugador japonés ha generat, farà que estiguin presents gairebé una vintena de mitjans de comunicació només del Japó. Això vol dir que aproximadament mig centenar de periodistes nipons es farà resó del primer dia de Nakamura amb la samarreta de l'Espanyol. Segurament en parlaran molt més allà.

El nou Sarrià i jo...

Aquests dies, a la tele, estem preparant un especial per l’esperada estrena de Cornellà-El Prat el pròxim 2 d’agost. Encara hi ha molta feina per fer, però vull compartir en aquest blog algunes de les coses i sensacions que he experimentat. He tingut l'oportunitat de passejar pels jardins on abans era l'antic estadi de Sarrià, cosa que no havia fet encara des de que va desparèixer la bombonera perica. No m’agrada tornar al trist i llunyà passat, però ara ho faig contenta tot i conservar a la retina una imatge que no oblidaré mai: vaig observar, des de la balconada de la redacció del diari “Blanc-i-Blau”, al carrer Entença de Barcelona, com queia la tribuna alta de Sarrià.

També he tornat a Montjuïc, ara pres pels operaris que estan posant a punt l'estadi olímpic per futures -i poques- cites esportives. Deixar aquella pista d'atletisme, que ha allunyat durant 12 anys l'afició de l'equip, ha estat una de les decisions encertades que ha pogut prendre pel club en els darrers temps. És un estadi vell, fred i que estic segura que els pericos no enyorarem.

I, finalment, he trepitjat la gespa del nou estadi de Cornellà-el Prat en una visita d'obra que no oblidaré mai. Quan hi vas, saps què t’hi trobaras. Si més no, t’ho pots imaginar, ja que havia vist moltíssimes vegades fotografies i imatges del camp i de l'evolució de les obres de construcció. Però, en entrar vaig tenir una sensació inexplicable, un calfred em va passar dels peus al cap. Sents una emoció inexplicable i una barreja de pau interior, inquietut i esperança. Esperem que el futur que ha de venir sigui millor que el passat que acabem de deixar enrere.

Heu de complir les vostres promeses!

És l'hora de complir promeses. Refermada la salvació, heu de portar a terme els vostres compromisos. Són molts els que van fer múltiples propòsits. Tinc uns amics del sector 133 de Montjuïc que s'han de fer un tatuatge; d'altres que es posaran una faldilla escocesa i aniran en moto; el meu company del Hat-trick, el David Balaguer, s'haurà de ficar a una piscina plena de taurons...

Hi ha un grup de pericos que han organitzat una pujada a Montserrat. Serà el proper dissabte 6 de juny. Aquí us deixo les dades que m'han passat perquè us hi apunteu!

HORARIOS Y PUNTOS DE PARTIDA DEFINITIVOS (SALVO CAMBIO DE ÚLTIMA HORA):

DESDE MONISTROL
*Quedaremos a las 10 de la mañana en la estación del Cremallera de Monistrol (NO MONISTROL VILA, QUE ES LA NUEVA), para intentar iniciar la subida a Montserrat a las 10.30.

*Para aparcar es recomendable hacerlo en las cercanías del campo del fútbol del Monistrol, en el caso que no encontréis cerca de la estación.

*El camino escogido para realizar la subida será la Drecera dels tres quarts ¾, es un camino asequible para todos aunque será difícil que se pueda realizar la ascensión con Carros de niños por él, quien quiera subir con niños que vayan en carro recomiendo que lo haga en el Cremallera.
*Entre 1 hora y media y 2 horas es lo que tardaremos en llegar al Complejo del Monasterio, si vais en tren desde Barcelona.

DESDE PLAZA ESPAÑA
*Salen trenes (LINEA R5 DIRECCION MANRESA, con destino a la estación de Monistrol de Montserrat.

*Ana Boltes y Toni Perabá serán los que coordinaran este grupo. DEBERIAIS ESTAR EN LA PARADA DE METRO DE DELANTE DE LAS TORRES A LAS 8.00 PARA COGER EL TREN QUE SALE CON DIRECCION MANRESA A LAS 8.36 Y LLEGA A MONISTROL A LAS 9.44.

*Ana Boltes 667 234 023.

*Toni Perabá 652 229 732.

*LINEA R5 HORARIOS Y RECORRIDO: Ferrocarrils de la Genaralitat.

* Durante la subida a la Montaña (EN EL ÚLTIMO TRAMO) Nos encontraremos con otro grupo, que también sale caminando desde Barcelona el día anterior a las 21 horas. ( HORARIO POR CONFIRMAR ).

DESDE BARCELONA
*El punto de partida será la estación de metro Mundet y el horario las 21 Horas. (POR CONFIRMAR).

*La persona que coordinara el grupo que salga desde Barcelona es Alejandro Bayo miembro de la Penya Pericos Atletes. Su numero de teléfono es el 675 501 789, cualquier duda que tengáis acerca de la salida de este grupo se la deberéis consultar a él (Itinerarios, descansos, duración etc. ).

*Si vuestra población esta dentro del itinerario que hará este grupo y queréis uniros desde ahí también se lo deberíais consultar para que os informe del lugar y hora aproximados de paso. Este es el grupo de la Penya Pericos Atletes en facebook.

DESDE LLORET DE MAR
*La Penya Blanc-Blava de Lloret de mar organiza un viaje a Monistrol en autobús para realizar la subida con nosotros , el que viva por la zona y quiera apuntarse que llame a este número de teléfono. 972 36 35 77.

*LLAMAR A PARTIR DE LAS 18.00 HORAS y preguntar por el Sr. Giralt o el señor Salvador Colomer y decir que llamáis por el tema del autobús de Montserrat. También podéis probar en este otro número de teléfono, en caso de que no os lo pudieran coger en la peña. 972 36 52 89 Preguntar por Montse Giralt y decir que es acerca del tema de la subida a Montserrat.

PARA COMER
* No hemos organizado ninguna macro comida pero para los peric@s que deseéis quedaros a comer una vez realizada la subida os linko las webs de los dos Restaurantes que hay en el complejo del monasterio (Intentar llamar con bastante antelación):
-Restaurant Abat Cisneros.
-Restaurante Montserrat.
-Otros sitios para comer en el Complejo del Monasterio.

RECIBIMIENTO EN MONTSERRAT
* Estamos moviendo el tema del monasterio para ver si nos pueden recibir los Monjes tal y como hicieron en su día con Pochettino. Si pensáis que algo se nos ha quedado en el tintero no dudéis en decirlo.

Pren nota Pitoniso!

M'agradaria fer servir una expressió escatològica per valorar les prediccions que el famós -famossísim!- Ricardo Pastor, alias "Pitoniso Pito", va fer el mes de març. Però no ho faré. Resulta que el famós -famossísim!-, Pitoniso va dir que l'Espanyol es quedaria amb 37 punts i que hauria de baixar als inferns de la Segona Divisió. Doncs el famós -famossísim!- Pito es va quedar amb un pam de nas! Que baixi ell a l'infern! La rotunditat dels seus números, i la de molta altra gent que ens donava per morts, ha anat per terra. Els hi ha sortit el tret per la culata.

Ara, haig de reconèixer una cosa: tot i el bon dipòsit d'esperança que sempre he tingut, hi ha hagut moments on la meva fe ha trontollat. L’entorn, la pressió, els records del passat... juguen males passades, però en cap moment he deixat de tenir l’optimisme que es necessita per superar tràngols d’aquesta magnitud.

Com passaria en el cas de qualsevol mortal, ja he confessat els meus pecats. Els hauré de redimir. No faré cap pregària, sinó que pagaré gustosament un sopar a una amiga meva. ¡La seva fe sí que és incorruptible!

Abans d’acabar, us deixo una prova de la meva fe perica. La vaig deixar al facebook en forma de pronòstic el mes de febrer passat, quan el pitjor estava encara per arribar. Era aquesta:
És evident que amb aquests partits no he fet cap ple al 15, però el resultat final és el que importa. Com quan a l'escola feiem algun que altre truc -avui va de confessions!- a l'hora d'aplicar les fòrmules de "mates" per resoldre els problemes més difícils. A més a més, com Mauricio Pochettino va dir ahir al Hat-trick Espanyol que també guanyarem el darrer partit davant el Màlaga, només em quedaré 2 puntets per sota d’aquella predicció. No està malament, oi? Pren nota Pitoniso!

Ànims, Noemí

Avui, a la tertúlia del Tvist (13:05h, TV3) he tret una targeta vermella a la Noemí Rubio, jugadora del primer equip femení de l'Espanyol. Aquestes targetes que treien cada setmana, són una manera d'analitzar l'actualitat esportiva i fer una estirada de orelles o un toc d'atenció a alguna cosa o algú. Sí, el que va fer la Noemí -ara no ho explicarem aquí, perquè tothom ja ho sap- va estar malament. A qualsevol empresa hi ha un codi ètic, deontològic i essencial. Encara que no estigui escrit, encara que no ho posin al contracte, tan se val, l'has de respectar. I la Noemí va trencar aquest codi, va fer ostentació pública de la competència. Punt final.

((Noemí en una de les imatges que corre pel Facebook))

A partir d'aquí, i saben que això va ser un error, i que la jugadora del femení de l'Espanyol ho ha reconegut així -em consta-, s'ha de passar pàgina. Ara, el club, en una reunió que es fa aquesta mateixa tarda, decidirà quina és la sanció. Sincerament, penso que ja ha estat prou sanció haver estat apartada dels entrenaments i partits oficials des de que es va saber tot l'affair. I més sanció encara ha estat l'assetjament mediàtic al que ha estat sotmesa una jugadora de futbol per una relliscada que té una solució fàcil: Noemí, demana disculpes públiques, sense renunciar als teus colors -ningú no et critica això-, i ja està.

La Noemí ha de fer valer la seva qualitat com a futbolista. En les quatre temporades que ha estat a l'Espanyol ho ha donat tot. Ha lluitat amb la samarreta de blanc-i-blava, i és una persona estimada i una professional molt valorada dins el vestidor del femení. Hem de llençar això a la paperera i quedar-nos només amb una anècdota que no ha de tenir tanta trascendència? Reflexionem tots plegats.

Viure Montjuïc, ser lliures

Deia Joan Golobart, ex jugador i presidenciable de l’Espanyol, en un article de dissabte passat a La Vanguardia, que s’ha de viure l’experiència de Montjuïc. Ho feia en clau històrica i sociològica. Per la història, perquè amb els difícils moments que està vivint fa temps el club, l’afició de l’Espanyol està demostrant el camí cap a la maduresa. I, en termes sociològics, diu Golobart, tot el que està passant és un fenòmen social que demostra com les masses poden reconduir situacions indesitjades.

I té raó l’amic Golobart, però això, si m’ho permeteu dir, ja ho sabia. I no ho dic amb cap ànim de polemitzar. “La grandesa d’una entitat centenària no es sostè en els títols que poden aconseguir, sinó que es fonamenta en la gran maduresa personal dels membres que la representen”, escriu l’exjugador perico. No hi ha oportunitats, tant sovint, d’expressar idees d’una manera clara i plàcida. Té sort en Golobart de poder fer-ho.

Aquesta raresa del comportament de l’afició de l’Espanyol té l’orígen en el fet mateix de la seva autenticitat. Per què ets perica?, em pregunta molta gent. I jo sempre contesto: perquè sóc lliure i així ho decideixo, i perquè em fa sentir diferent i genuïna, més enllà d’espais mediàtics o resultats futbolístics. Això és el que sempre esbombo: la diferència em fa sentir més lliure.

Ja fa temps que procuro fer viure l’experiència de Montjuïc als meus coneguts ja que malauradament, i per qüestions evidentment laborals, aquesta temporada no puc viure en directe tots els partits que l’Espanyol juga a casa. Tinc un amic (que passa del futbol) que té un nano de 12 anys, que és molt i molt culé. Un bon dia, el meu col·lega em va dir tot sorprés: “el meu fill m’ha dit que no pot ser que l’Espanyol baixi a segona, que se l’ha d’animar i que, si és possible, volem anar a veure tots els partits que queden”.

Dit i fet. Ara fa dos partits que el meu amic i el seu fill culé viuen l’experiència de Montjuïc. Han pogut comprovar, de primera mà, què significa ser de l’Espanyol. Les coses canvien, i en aquest cas, ho fan per demostrar que els petits canvis són poderosos. S’ho han passat d’allò més bé i han vist, in situ, la comunió que hi ha entre l’afició i l’equip. El meu amic m’explicava, després de la primera experiència, que el seu fill li deia: “pare, és molt fàcil anar a seure al Camp Nou pensant si avui guanyarà el Barça per 3, 4 o 5 gols al contrari. Això de l’Espanyol és diferent. La gent s’ho passa bé i no deixa d’animar mai”. El fill del meu amic ja té la bandera de l’Espanyol a la seva habitació. I una gorra que es va comprar diumenge passat. Ara només falta que vulgui sentir-se lliure i diferent.