Tamudo, sí; Tamudo, no

El periodista Toni López, del diari La Vanguardia, publicava aquesta setmana un article on recull l'opinió sobre l'afer Tamudo de diferents personatges més o menys mediàtics del món perico. Des de la radicalitat de l'actor Carles Canut, a la prudència de Segura Palomares, l'escrit és un bon exemple de la divisió existent a la "societat blanc-i-blava" sobre Raül Tamudo.

Enllaç: El caso Tamudo divide a la sociedad civil españolista.

Germán de la Cruz ofereix la mà a Tamudo en un dinar de la plantilla la setmana passada. El jugador, assegut entre Joan Verdú i Luis García, rebutja la salutació.

Mercal il·legal a la Boqueria

Avui, els Matins de TV3 es fa ressó de l'enèssim episodi de degradació de la ciutat de Barcelona: la suposada venda d'objectes segurament robats darrere el Mercat de la Boqueria. Aquesta és la denúncia de veïns i comerciants del barri del Raval de la capital catalana que pateixen aquest fenomen cada dia. Això passa setmanes després que aquest mercat barceloní fos el centre de l'actualitat per la prostitució al carrer. Un cop tanquen les parades de la Boqueria, un equip del programa ha pogut comprovar com es ven tot tipus d'objectes: des de rampoines a bicicletes, samarretes de futbol, sabates o mòbils... I, segons diuen els comerciants, també s'hi ven droga.

Tot torna

Les modes sempre tornen, per bé o per malament. I no parlo només de roba, de peces de vestir, d’un bikini, minifaldilla o pantaló. Sinó que això es pot aplicar també al món de la política, per exemple. Però tota moda un dia deixar de ser-ho. Passa al fons de l’armari. Queda en un racó. Proscrita. Rebutjada. El que un dia va ser senyal de distinció, d’estar a la última, acaba convertint-se en una pesada càrrega. Es torna una molesta companyia i, costi el que costi, s’ha d’eliminar. I aquest cost, a vegades, és massa elevat.

Després del boom, arriba l’ostracisme. Però de cop i volta, un bon dia, la moda es converteix en víctima d’una exagerada nostàlgia. Llavors és quan torna. De sobte, sorgeix una extrema necessitat per recuperar allò que ja va passar.. Tan se val com va anar, tan se val perquè va marxar. I la moda torna, orgullosa. Deia que ho fan els polítics, però també passa al futbol. I a l’Espanyol. Tornen els jugadors, i tornen els dirigents.

A veure qui és capaç de jutjar les modes.

Entrevista al cap de màrqueting de l'Espanyol

Raül Ciprés: "El club ja negocia amb vàries entitats el patrocini pel nom de l'estadi de Cornellà"

El nou estadi de l’Espanyol obre moltes possibilitats. No només representa una nova etapa, amb una casa pròpia per tots els pericos, sinó que també significa una altre forma d’entendre un club de futbol, però sobretot una nova manera de gestionar el seu espai vital: el camp de joc.
Avui en dia queda obsoleta la utilitat bàsica que tenia tot terreny de futbol, gran o petit, de gespa natural, artificial o de sorra: jugar un partit cada quinze dies. Aquest era el supòsit principal pels equips petits, modestos, els de la territorial catalana, per exemple. En el cas dels equips de segona o primera, s’hi acostumava a afegir l’activitat de les oficines i la instal·lació de botigues per vendre el merchandising del club.

Amb la nova casa de l’Espanyol, apareixen noves possibilitats de negoci, una diversificació necessària en un món tant complex com el del futbol. El nou cap de màrqueting del club, Raül Ciprés, avalat per una excel·lent trajectòria professional, ho sap molt bé. I això és el que ens va explicar en aquest reportatge que va emetre el programa Hat-trick Espanyol de TV3:

De la llarga conversa amb Ciprés (no tota va quedar recollida en el video), ens va quedar la sensació que estem davant una oportunitat que no es pot deixar escapar. Només es necessita ser una mica enginyosos i treballar el futbol d’una altra manera. “Aquest estadi és un entorn per fer negocis”, ens va explicar el responsable de mercadotècnia.

El nom de l’estadi
Unes de les assignatures pendents del club és el nom del camp. Amb la recent mort de Dani Jarque, es va considerar la possibilitat de posar el nom del jugador al nou coliseum perico. Però aquest opció va ser totalment descartada pel club des de l’inici. En aquest cas, els sentiments no s’han de barrejar amb la racionalitat. I en aquest sentit, Raül Ciprés ens va rebel·lar que “al club ja estem en negociació amb vàries empreses”. L’Espanyol té com a objectiu buscar “un sector que es mereixi tenir el nom de l’estadi”. Ciprés a més a més ens va aclarir que ha de treballar en continguts interessants per desenvolupar noves àrees de negoci en aquest entorn.


Gira japonesa a la vista
El fitxatge de Nakamura també ha suposat un pas endavant per l’Espanyol gràcies a l’explotació dels seus drets d’imatge i el gran reclam que suposa pel seu país, el Japó.

L’expectació mediàtica que genera el jugador nipó –una mena de “Beckham” asiàtic”- és un bon negoci pel club. Per això, aquest Nadal, tal i com vam explicar en el Hat-trick Espanyol de TV3, es posarà a la venda una línea de roba “casual” de Nakamura.

Ciprés també ens va avançar que s’està treballant en l’organització d’una gira de pre-temporada per l’estiu vinent. “Hem de tancar espònsors i estem tenint moltes possibilitats”, va dir davant les càmeres de TV3.

Paràbola del pensament únic

Hi havia una vegada una petita comunitat de veïns d'un poble qualsevol. Era una comunitat tranquil·la, on tothom tenia les seves idees, però que es guardaven en la privacitat de les llars. Això sí, de tant en tant, portats per un impuls irrenunciable, tots els habitants d'aquella escala treien les seves idees a passejar pel balcó de l'edifici.

Tot era harmonia i justa adaptació en la convivència. També hi regnava la bona educació. Però, de sobte, la pau de la comunitat es va veure destorbada. Un bon dia, just abans de la reunió ordinària anual de la junta de propietaris, el veí del primer va decidir unilateralment posar una Creu amb un Sant Crist a l'ascensor.

Això va sorpendre el servicial veí del segon, que professava la fe musulmana. I també l'entranyable àvia i veïna del tercer, que era budista. I què dir del simpàtic veí del quart, que era un fervorós testimoni de Jehovà. Cap d'ells va poder fer res. És clar, la del senyor del primer era la fe dominant.

El veí del cinquè no deia res, però mirava amb estupor la Creu a la pared de l'ascensor -just al costat de la placa de manteniment- i es preguntava perquè l'havia penjada. A més, havia estat precisament el seu veí del primer, que era el president de l'escala i que havia de defensar els interessos de tothom, guardant les seves preferències a casa.

Cada dia, aquell Sant Crist, estampat en contra de la voluntat de molts veïns, presidia els viatges en ascensor, formava part de la seva vida i contaminava les seves virtuts. Però els veïns del segon, tercer i quart pis d'aquella petita comunitat de veïns, ja ho hi van poder fer res. Van decidir no fer res. Havien de combregar -i mai millor dit- amb les creences del sectari veí del primer.

Amb aquest petit conte vull il·lustrar què ha passat a l'escola de les meves filles: la direcció ha decidit sortejar dues samarretes del FC Barcelona en la reunió anual de presentació del curs 2009-2010 a tots els pares i mares de l'escola. Ja se sap, és d'un pensament únic cada cop més radicalitzat. I no té en compte que no tothom és de la seva corda. Aquest any, no penso anar a la presentació del curs.

Què passa amb el filial?

Avui em faig ressó d'un article de Moisés Llorens al Diari As on es fa unes preguntes molt interessants sobre la gestió del planter perico:

"Es matemático y además, demostrable: la cantera del club acostumbra a ser un núcleo duro del españolismo en el que se viven cosas divertidas recordadas en anécdotas sensacionales. Supieron los educadores darle valores a los chicos, cuidando hasta el último detalle y desplegando una pedagogía sensacional. Se podrían decir varios nombres, pero posiblemente algunos saldrían en estos momentos malparados. Porque desde hace un tiempo, la Ciudad Deportiva de Sant Adrià respira un ambiente tenso. Demasiados gallos en el gallinero. Decimos lo de matemático y demostrable básicamente porque hasta el momento las cosas funcionaban bien, con lógica y cada vez con menos presupuesto, pero acababan saliendo. Siempre.
Algo raro está sucediendo. No es normal que se llegue al inicio de la pretemporada con más de 30 jugadores en el filial. Es lícito no contar con ellos, vale, pero no es lógico que se les quiera apartar sin explicación alguna, y es aún peor que no les dejen compartir terreno de juego con sus propios compañeros, cuando entre todos levantaron el terrible descenso a Tercera. Las cosas como sean. Si cuando se triunfa se explica, cuando se fracasa, se cuenta. No debe ser confortable presentarse a una sesión a mediodía, con el calor que cae, y que no se presente ningún técnico. Lamentable. Lo dicho: demasiados gallos, más dotes de mando y lo peor: pocas soluciones. ¿Qué está pasando con la gente del filial? Que se lo pregunten a los responsables."

((Veure l'article a la pàgina web del diario AS)).

Amb els temps que corren...

La insatisfacció política dels ciutadans se situa en un -2,59, una dada que no para de crèixer des de l'any 2005, any en què es va començar a fer l'estudi. El CEO (Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat) ha publicat la dada aquest divendres. És un estudi trimestral que mesura el grau de satisfacció dels catalans i catalanes amb la política. I encara volen que anem a votar? (Per veure l'informe complet clica aquí).