Deia Joan Golobart, ex jugador i presidenciable de l’Espanyol, en un article de dissabte passat a
La Vanguardia, que s’ha de viure l’experiència de Montjuïc. Ho feia en clau històrica i sociològica. Per la història, perquè amb els difícils moments que està vivint fa temps el club, l’afició de l’Espanyol està demostrant el camí cap a la maduresa. I, en termes sociològics, diu Golobart, tot el que està passant és un fenòmen social que demostra com les masses poden reconduir situacions indesitjades.
I té raó l’amic Golobart, però això, si m’ho permeteu dir, ja ho sabia. I no ho dic amb cap ànim de polemitzar. “La grandesa d’una entitat centenària no es sostè en els títols que poden aconseguir, sinó que es fonamenta en la gran maduresa personal dels membres que la representen”, escriu l’exjugador perico. No hi ha oportunitats, tant sovint, d’expressar idees d’una manera clara i plàcida. Té sort en Golobart de poder fer-ho.

Aquesta raresa del comportament de l’afició de l’Espanyol té l’orígen en el fet mateix de la seva autenticitat. Per què ets perica?, em pregunta molta gent. I jo sempre contesto: perquè sóc lliure i així ho decideixo, i perquè em fa sentir diferent i genuïna, més enllà d’espais mediàtics o resultats futbolístics. Això és el que sempre esbombo: la diferència em fa sentir més lliure.
Ja fa temps que procuro fer viure l’experiència de Montjuïc als meus coneguts ja que malauradament, i per qüestions evidentment laborals, aquesta temporada no puc viure en directe tots els partits que l’Espanyol juga a casa. Tinc un amic (que passa del futbol) que té un nano de 12 anys, que és molt i molt culé. Un bon dia, el meu col·lega em va dir tot sorprés: “el meu fill m’ha dit que no pot ser que l’Espanyol baixi a segona, que se l’ha d’animar i que, si és possible, volem anar a veure tots els partits que queden”.
Dit i fet. Ara fa dos partits que el meu amic i el seu fill culé viuen l’experiència de Montjuïc. Han pogut comprovar, de primera mà, què significa ser de l’Espanyol. Les coses canvien, i en aquest cas, ho fan per demostrar que els petits canvis són poderosos. S’ho han passat d’allò més bé i han vist, in situ, la comunió que hi ha entre l’afició i l’equip. El meu amic m’explicava, després de la primera experiència, que el seu fill li deia: “pare, és molt fàcil anar a seure al Camp Nou pensant si avui guanyarà el Barça per 3, 4 o 5 gols al contrari. Això de l’Espanyol és diferent. La gent s’ho passa bé i no deixa d’animar mai”. El fill del meu amic ja té la bandera de l’Espanyol a la seva habitació. I una gorra que es va comprar diumenge passat. Ara només falta que vulgui sentir-se lliure i diferent.